Història en Obres - Casa Domschke

model interpretatiu

Casa Doemschke. Vista general des de l'entrada.

Casa Doemschke. Vista general des del pati.

redibuixat

anàlisi

L'enginyer mecànic Alfred Gunther Domschke i la seva esposa, la biòloga Lídia Gunther Domschke, van prendre contacte amb el treball d'Artigues en els anys 50, quan vivien al barri de Campo Belo, al sud de la ciutat de Sao Paulo, on Artigas va construir les seves dues cases pròpies (1942 i 1949) i va viure amb la seva família des de 1942. Gunther havia estat el seu alumne a l'Escola Politècnica de Sao Paulo, que es va integrar com a professor el 1950. El 1971 la parella li va encarregar el projecte d'una casa de planta baixa en un solar veí al d'Artigues, però van desistir de la idea davant de la pèrdua del caràcter residencial originari de l'esmentat barri. El 1973 la parella truca novament a Artigues perquè els projecti la casa al barri d'Alto da Boa Vista, més al sud de la ciutat.

El projecte està marcat per un volum principal de 12.50 m x 34.50 i a diferència del primer projecte de 1971, el programa ocupa l'altura total de tres plantes distribuït en quatre de forjats a nivells intercalats. A aquest volum se li sumen uns altres dos de menors, el porxo de vehicles i els vestidors de la zona de lleure, el qual va ser soterrat parcialment en el projecte executat, desconnectant-se del cos principal. En l'articulació del programa, Artigas recorre a l'ús de rampes, una constant en el seu treball, que, en aquesta casa ocupa una posició paral·lela al carrer, similar a l'assajat a la casa Telmo Porto (1968), superant les quatre altures i definint un generós doble espai al menjador. La distribució de les estances en el volum principal està essencialment determinada per la presència de l'estructura, definida per pòrtics intercalats amb una modulació de 6,30m (longitudinals) per 6,10m (transversals) repetida cinc vegades , trencant-se únicament pel mòdul ocupat per les rampes (6,10m per 3,00m). Les jàsseres que constitueixen els pòrtics, ocupen l'altura completa del forjat superior i constitueixen els murs divisoris dels dormitoris, de les rampes, del doble espai del menjador i del saló, definint també dos voladissos simètrics de 3,20m en sentit transversal, que en l'alçat nord-est funcionen com un important element de protecció solar.

Aquesta casa, conclosa el 1977, revela una sèrie de mecanismes de projecte i formes d'articulació espacial que van anar convertint-se en constants al llarg del recorregut professional d'Artigas. Per exemple, les rampes acumulant funcions de circulació vertical i horitzontal, el buit central com a articulador o l'expressivitat atribuïda a l'estructura. Tanmateix, aquest projecte pertany a un període marcat per una significativa flexibilitat, tant en el fet de reprendre solucions aparentment abandonades com l'ús del porxo de vehicles, la importància donada al hall d'accés o en la presència de volums menors articulats a un cos principal. Així mateix, es produeixen noves incorporacions posades en relleu per l'orientació perpendicular donada a les rampes i, sobretot, per la penetració i per la participació de l'estructura en l'interior de la casa, que la vincula concretament a la distribució i l'allunya així dels models desenvolupats entre 1950 i 1970. En aquests models previs, els components estructurals malgrat ser determinants en la imatge final dels edificis, prevalien a la perifèria del volum en un intent de constituir, més que una planta-lliure , una especialitat lliure de la interferència de l'estructura que la feia possible, un embolcall. Potser l'exemple més il·lustratiu d'aquest moment sigui la Casa Mario Taques Bittencourt de 1959. Artigas en invertir en la Casa Domschke la lògica estructural que havia pautat un nombre expressiu dels seus projectes anteriors va ratificar el caràcter experimental a la seva obra més madura.

(M.C)