Història en Obres - Museu d'Art Modern

model interpretatiu

Museu d'Art modern a Caracas. Planta Cobertes

Museu d'Art modern a Caracas. Planta Museu

Museu d'Art modern a Caracas. Vista de l'accés

Museu d'Art modern a Caracas. Vista del volum

redibuixat

anàlisi

La proposta d'un Museu d'Art Modern per a Caracas s'insereix a dins d'una sèrie d'operacions urbanes d'expansió de la capital de Veneçuela com l'Avinguda Urdaneta o l'Hotel Humboldt, promogudes pel govern de Pérez Jiménez. En 1954 Innocent Palau, president de la Urbanització Colinas de Bello Monte, va encarregar a Oscar Niemeyer l'elaboració del projecte d'un museu que ocuparia el cim d'un turó amb generoses vistes cap a la ciutat de Caracas. El Museu d'Art Modern juntament amb el conjunt d'edificis per al barri d'Hansa a Berlin, i a excepció del pavelló de Brasil a la fira de New York, marquen l'inici d'un període on Niemeyer va projectar una sèrie d'edificis fora de Brasil, en el qual no queda absent una revisió de les llibertats plàstiques del període de Pampulha.

El projecte d'un edifici d'uns 9400 m2 va ser concebut a partir d'un únic volum, una piràmide invertida de 50 m x 50 m aproximadament i uns 16 metres d'alçada, recolzada sobre una plataforma generada des d'un altre volum horitzontal i parcialment enterrat al turó. Les principals funcions del museu van ser resoltes dins del prisma piramidal distribuïdes en cinc plantes. L'accés va ser proposat per mitjà d'una rampa constituïda per una rampa catenària de 90 metres de llarg que connecta la part més alta del solar a la segona planta de l'edifici on s'ubiquen l'administració, el vestíbul i els elements de circulació vertical: un ascensor, una escala helicoïdal i un conjunt de rampes paral·leles que recorren tota l'alçada del volum. La segona i tercera planta corresponen a les àrees destinades a exposicions, la segona -d'uns 1600 m2 aproximadament- està en punts estratègics desenganxada dels murs perimetrals. Sobre aquesta flota una mezanina d'unes 1200 m2, de forma ameboidal subjectada amb tensors de les quatre arestes de la piràmide alliberant la sala dels suports i revelant una complexa especialitat, divergent de la prefigurada per la rigidesa del prisma piramidal.

La riquesa espacial buscada en el conjunt es deu fins i tot al fet que la seva coberta (un gran impluvium) permet controlar la incidència de llum natural fins a la planta d'accés per mitjà dels buits generats en els forjats. En la planta baixa s'ubica un auditori amb capacitat per a 400 persones, accessible des de fora a partir d'una rampa agregada a la d'accés principal. El prisma piramidal en ser invertit i projectat sobre el pendent suggereix una important connotació simbòlica consolidada en la capacitat tècnica i en el desenvolupament tecnològic que el feia possible. El projecte assoleix una gran difusió en la premsa de l'època, com pot veure's a les portades de les revistes Integral (desembre 1955) Progressive architecture (febrer 1956) Modulo (març 1956).

Dins de l'obra de Niemeyer aquest edifici prefigura una solució que va ser repetida per ell en el volum que allotja el senat federal a Brasília i posteriorment en el Museu d'Art Contemporani de Niteroi. Tanmateix, com proposa el seu autor en un text escrit el 1958, aquests projectes marquen una profunda revisió del seu treball, on va passar a buscar solucions més simples i compactes definides a partir d'una estructura integrada a la concepció plàstica. Operació que va indicar un camí que va ser recorregut per un nombre expressiu d'arquitetes brasilers en els anys 60 i 70.

(M.C.)

bibliografia

Redibuixat i model interpretatiu realitzat per:

2003 - Nuria García, Xavier Cendrós

BOTEY, Josep M. Oscar Niemeyer: Obras y Proyectos, 2002 Gustavo Gili, Barcelona.

PAPADAKI, Stamo. The Work of Oscar Niemeyer. New York: Reinhold, 1950.

PAPADAKI, Stamo. Oscar Niemeyer: Works in Progress. New York: Reinhold, 1956.

UNDERWOOD, David Kendrick. Oscar Niemeyer and the Architecture of Brazil. New York: Rizzoli.1994.

PUPPI, Lionello. A Arquitetura de Oscar Niemeyer. São Paulo, Brazil: Revan. 1987.

LUIGI, Gilbert. Oscar Niemeyer: Une Esthétique de la Fluidité. Parentheses. 1987.

ANDREAS, Paul; FLAGGE, Ingeborg (editor). Oscar Niemeyer: A Legend of Modernism. New York, NY: Princeton Architectural Press. 2003.

NIEMEYER, Oscar. The Curves of Time. London: Phaidon. 2000. 192pp.