A l’agost de 1934, Hans Scharoun va rebre l’encàrrec de construir una casa unifamiliar a Spandau, als afores de Berlin, per part del Dr. Felix Baensch, eminent jurista berlinès. El contacte va ser possible gràcies a la recomanació de Hermann Mattern, paisatgista col·laborador de Scharoun, i al que havia encarregat prèviament el disseny del jardí. La parcel·la és pràcticament rectangular, amb 21 metres d’ample constant i 57 metres de profunditat i amb una suau pendent descendent. A més, la parcel·la gaudeix de vistes diagonals al llac Haven, que coincideixen amb l’orientació a sud, fet que va propiciar l’enfocament de l’habitatge en aquella direcció a través de successives terrasses per salvar la diferència de cota entre els dos extrems de la parcel·la.
Els canvis de la legislació urbanística sota el govern de majoria nazi van impedir realitzar una casa d’aspecte modern sobre el carrer Höhenweg, però Scharoun va sortejar aquestes dificultats mitjançant complexes operacions projectuals per desenvolupar un habitatge que guanyava complexitat a mida que s’anava endinsant en ell. La diferenciació entre la imatge pública, més rígida, tradicional i regular de la cantonada nord-oest; i la privada, completament distesa, corba, orientada a les vistes i al sol i sense corsés estètics imposats, acabaria per dotar a la casa del seu caràcter dual, com ja havia estat exercitant als seus dos projectes anteriors: La casa Gocht, que no es va arribar a construir, i la casa Mattern, finalitzada just al moment en què es començava la Baensch.
Si bé el programa funcional es senzill, con una Planta Baixa amb les funcions diürnes (Sala, cuina, menjador i rebedor d’accés), i una planta piso destinada a les habitacions, bany i balcones exteriors; la disposició de les peces respon a un ordre més complex. La transformació entre l’ortogonalitat de la cantonada d’accés i l’especejament en forma de ventall de la resta d’estances remarca el gir de la casa cap al sol i les vistes. Des de l’espai del menjador que rep el sol del matí fins l’espai de l’estudi, orientat al sol de tarda, passant pel saló que es desplega mirant cap al jardí. Aquest gir ve acompanyat d’un canvi altimètric a la secció del saló, unint el seu espai a l’aterrassament exterior i ressaltant el sentiment de la topografia.
A la casa Baensch, Scharoun va condensar la seva teoria projectual en espais mínims. Si a la casa Schminke, (1931-33) Scharoun buscava un joc d’articulacions d’espais rectangulars a través de direccions canviants, a la casa Baensch totes les estances responen a aquesta transició planejada i acaben tenint geometries més complexes que a les seves obres anteriors. La diagonal present a molts dels seus projectes residencials pren aquí un to més subtil i velat al aconseguir que totes les estances i elements compositius participin d’aquesta transició. D’aquesta manera, Scharoun està anticipant la radicalitat de les seves obres posteriors a la 2a Guerra Mundial, arrelades al territori i cultura germàniques –les cases neixen de la terra– i treballant els espais des de múltiples punts de vista, singularitzant cada detall però sense deixar de veure-la com un cos unitari.
Oriol Hostench.
|