L'encàrrec que el Partit Feixista li fa a Terragni el 1933 consisteix en crear un edifici capaç d'allotjar les noves tasques que la organització política s'imposa. Des del punt de vista funcional, el programa és nou, tot i que paradoxalment, recordi el de les "cases del Poble" dels partits socialistes europeus, amb l'exemple més recordat de Victor Horta a Brusseles. Com aquest, la casa del Fascio es proposava canalitzar totes les activitats del partit i fer-les presents a la ciutat, però a Como es tractarà, a més, d'incorporar missatges més contundents: testimoniar la grandesa del Duce i del Moviment.

Giuseppe Terragni projecta aquest edifici sobre un terreny de dimensions exigües (1101 metres quadrats); amb la seva massa de 33,2 x 33,2 x 16,60 ho ocupa completament en una relació tensa amb el seu entorn i el veí Duomo. Una lúcida equació de superfícies i profundidats, de refinades estilitzacions d'antics campaniles, de “fascios littorios” i altres elements de la simbologia fascista, s'ordena segons les precises directrius geomètriques de l'entramat estructural –estilització del “marc” noucentista- i d'acurades proporcions aurees. Aquest entramat, format per jàsseres i pilars del mateix gruix –al marge de les lleis de la estàtica- es fa evident a la façana de la plaça, definint els vint forats rectangulars que la dominen en contrast amb la massa cega –torre abstracta- situada a l'angle dret, i es suggeix més subtil a les laterals, ordenant rítmicament la repetició de les finestres en forma de “L” com si es tractés d'una desfilada, de múltiples braços saludant.

Els tres “marcs pantalla”, les tres membranes, que es suceeixen paral·lelament al pas des de l'exterior de la Piazza de l'Impero a l'interior del pati de la Casa revelen el seu paper de màscara simbólica. Aquesta combinació d'ordre i transparencia s'imposa a l'organització dels espais interiors. Dos tercis de la planta baixa estan destinats a la sala d'actes, el vestíbol i el santuari dels soldats caiguts –un element que es repetirà a Lissone; la resta seran oficines de treball. El saló es presenta com un espai dominat per les cinc jàsseres de gran cantell entre les quals es filtra la llum zenital a través de superfícies de pavés, la textura de la qual, repetida a les parets que l'envolten reforça la idea de gabia il·luminada.  A la planta alta, l'oficina executiva reuneix als representants del partit en una sala envoltada en transparents plans de vidrie, a la vista de tots. Les intervencions murals de Mario Radice al final de la llarga taula de reunions fan encara més evidents les matrius ideològiques de la obra: sobre els plans abstractes de color, destaca la figura d'un sempre present Mussolini.

Tot i que Terragni es refereix a aquest edifici com "la Casa de vidre”, la seva pell de marbre ens parla d'altres somnis, els d'una “arquitettura come profezia”, variant italiana dels “somnis de la raó”, llunyana d'un empíric International Style, distant de la “machine à habiter” de Le Corbusier pero contraria, també, al monumentalisme de Piacentini.

Fernando Alvarez Prozorovich